Sobre la utopia

Algun comentari a la cançó de la Hermana Glenda m’ha fet pensar en la validesa de les utopies. Tots sabem que no arribarem a conèixer i experimentar al 100 % què vol dir l’Amor de Déu, i quin és el seu projecte salvador per cada un de nosaltres. Déu sempre està més enllà de tot el que puguem dir. Però davant d’aquest “mai no arribaré...”, em van fer bé unes paraules escrites d’un monjo ja difunt sobre la utopia.
Ell diu que hi ha “dues postures possibles davant la utopia: com que no hi arribaré, ja no començo; encara que no hi arribi, m’hi puc acostar. No se’ns demana d’arribar, sinó de caminar”.
Em sembla genial. Des del meu punt de vista, és bo que hi hagi la utopia. És com un far que ens indica cap on volem anar. I tan sols es tracta de caminar en la bona direcció. Potser som tan autoexigents que no hi anem al ritme que desitjaríem? Potser som tan mandrosos que, tot i veure el cim, fem el ronso? Bé, són coses a revisar. Però ens va bé que hi hagi un far!

Si coneguessis com et somnio...

Us ofereixo aquesta cançó de la Hermana Glenda, cantautora xilena que transmet Pau i desig de Déu. A mi m'ajuda.
Si algú ho vol, li ofereixo compartir quins ressons té en el seu interior aquesta cançó.



Senyor, normalment no sóc prou conscient de com m'estimes. Sé que tu m'estimes i esperes en mi més del que jo m'estimo i espero en mi. Això em dóna confiança i m'obre un horitzó inimaginable tan sols si compto amb les meves forces, que sovint són febles. Gràcies per tant d'Amor.

Admiració vs. Estimació

El comentari de la Carme m’ha decidit a escriure alguna cosa sobre admiració i estimació. Feia temps que en volia parlar, tot i que no sé gaire com posar-m’hi. Voldria ser al màxim d’honest i de respectuós alhora. Que ningú no s’ho prengui malament, doncs. Són tan sols uns pensaments que comparteixo amb vosaltres.

No és el meu ideal sentir-me admirat per les persones. Jo sóc el primer que admiro altres persones, això sí. Però si jo sóc l’objecte de l’admiració, no em crea un sentiment de felicitat. Penso que l’admiració és quelcom molt trencadís: que hi ha una idealització de l’altra persona, i que això pot trencar-se en qualsevol moment. És com un miratge. Malgrat això, ja he dit que jo admiro altres persones. Però intento fer-ho conscient de la seva fragilitat, inherent a la condició humana (no sempre me’n surto, perquè algunes vegades crec que tendeixo a idealitzar).

En canvi, és molt diferent quan et sents estimat. Estimat amb tots els límits que puguis tenir. Això ja no és tan trencadís, és quelcom més sòlid. L’altra persona podria arribar a ser conscient de la teva fragilitat, però passa per damunt d’això, i t’estima tal com ets. Això sí que omple de felicitat!! Et sents segur al costat de l’altra persona, confiat, et sents tu mateix.

Iaia, iaia, que no em sents?

Avui fa 20 anys que es va morir la meva àvia. Recordo amb tot detall com se’m va comunicar aquella notícia. M’ho va dir un monjo amb molta naturalitat, i amb estimació. Li agraeixo l’abraçada que em va fer sense dir-me res. Malgrat la serenor inicial, vaig viure la seva partença amb desolació: el fet de posar la caixa dins del nínxol, i tapar-la amb ciment... significava que no la veuria mai més. Fruit d’aquells sentiments, vaig escriure un poema titulat “Iaia, iaia, que no em sents?”. No devia tenir cap valor literari, però era un camí per expressar amb imatges allò que sortia del cor.

Ara fa 2 anys, quan se’m va morir l’altra àvia, ho vaig viure molt diferent. Havíem compartit molt més, ens havíem estimat tant!! Quan estava al poble, intentava visitar-la cada dia a casa seva, i compartíem la vida i també la fe, malgrat la distància generacional. Vaig viure la seva partença amb el cor ple d’agraïment per tot el que havíem compartit i per la seva vida dedicada absolutament a la gran família.

Tant d’una experiència com de l’altra en dono gràcies a Déu.

Pere: no només impulsiu

Tothom coneixia en Pere: era barroer en el parlar, i impulsiu en tot el que feia. Abans de pensar les coses, ja les havia fet. Semblava un cavall sense brida, un ésser humà però en estat salvatge (vull dir, sense domesticar). Això provocava que la gent molt fàcilment ja el tenia classificat.
Malgrat això, que era cert, en Pere tenia un fons molt bo. Era una persona que estimava molt. I, amb algú amb qui s’hagués enfadat molt, era capaç també d’oblidar-ho i de fer-s’hi una gran abraçada.
I no ho sabia quasi ningú, però en Pere també pregava secretament pels seus, per aquelles persones que més estimava. I encara se sabia menys, però a vegades feia altres pregàries per persones que ho necessitaven. Cada dia pregava. Era tot cor.
Quan en Pere va saber que algú havia descobert aquesta bondat amagada en el seu cor, rius d’alegria i de confiança brollaven del seu interior, i un desig més fervent que mai de millorar i de suavitzar aquests impulsos que el traïen de tant en tant.

Ofèlia: de professió "liante"

Més enllà de la feina que fes l’Ofèlia, més enllà de la gent amb qui visqués, més enllà de les circumstàncies que li passessin, hi havia un tret comú que es trobava de diferents maneres en tots els àmbits i situacions: era una “liante”. Allà on era, hi havia embolics: es prenia malament moltes coses, malinterpretava el que li deien, veia males intencions on no hi eren... i incontroladament sembrava aquestes sospites en els qui l’envoltaven, de manera que a tot arreu es generaven mals rotllos que, amb més o menys fortuna, se solucionaven.
En el fons, ella era la primera de patir aquesta situació. Davant dels altres, es presentava com a valenta, espavilada, segura d’ella mateixa. Però la veritat és que tenia una autoestima molt baixeta, i això li feia mirar amb suspicàcia les actuacions dels altres i amb enveja els seus assoliments. Condicionada per les seves limitacions (que no acceptava ni de lluny) generava al seu voltant bastanta negativitat.
El més sorprenent pels qui la tractaven és que ella no s’adonava del que li passava ni d’on li venia el malestar.

Construccions antigues

Aquests blocs immensos de pedra pertanyen a unes restes de Montecassino (del qual vaig parlar el 01/05) i es troben dintre el monestir. Sembla que són restes etrusques, anteriors a l’arribada dels romans a aquesta muntanya italiana! És impressionant com, després de tants segles, encara s’han conservat. I encara és més desoncertant quan penses en les nostres parets de “pladur”, que no duren quatre dies.
La majoria de construccions d’ara són molt funcionals, a vegades impactants i enginyoses... però poc consistents comparades amb les obres romanes o fins anteriors! Sembla que estiguem en l’època de les coses efímeres, no sembla que pensem en deixar una obra per a l’eternitat.
I no estic pensant només en les obres de pedra. També tinc al cap el món virtual. Aquest bloc mateix, amb els centenars de ratlles que s’hi han escrit, podria desaparèixer tan sols amb un clic d’ordinador.

D’una banda, pot saber greu que tota obra sigui tan efímera. Però de l’altra, permet modificar-la amb facilitat, cosa que trobo que també té el seu encant.